quan vaig dir que diria unes paraules a la boda de la Cristina i el Jaume, la veritat és que no tenia pensat què diria. Aquests dies pensava i pensava com m'ho podria fer: primer vaig pensar de fer un discurs sobre la felicitat de compartir la vida amb algú, sobre l'amor, la família, etc; però trobava que tot això ja ho diuen els capellans i que potser li tocava tractar-ho mínimament a l'Albert Vallvè.
Tampoc no podia ser gaire enginyós. He assistit a actes presentats pel senyor Vallvè i jo no puc fer-li la competència ni de lluny.
Però mentre li donava tombs no podia deixar de pensar que el discurs era perquè la Cristina i el Jaume es casaven. La Cristina!! La meva germana. La meva germana Cristina es casa. Això vol dir que almenys tenim 25 o 30 anys. No, ja en tenim 36 (bé, jo algun més). Mare meva com passa el temps.
Jo en això de les bodes no en tinc gaire experiència: personalment no m'he casat mai, ni sembla que vagi camí de fer-ho; i la majoria dels meus amics i amigues tampoc no hi tenen la mà trencada: "Dios los cría i ellos se juntan". Però ara que la Cristina es casa m'adono que el temps ha passat molt ràpidament. Per mi la Cristina encara és aquella nena amb qui vaig compartir la infància. La nena amb dues cuetes amb qui jugava a la Rambla, que anava a cosir a ca la senyora Castañón, la que cantava a la coral i amb qui anava de colònies a Barruera. La nena que jugava a tennis i que esquiava, la que guanyava copes o lluitava per guanyar-les.
La Cristina sempre ha intentat fer-ho tot el millor possible. És molt perfeccionista. Amb els esports, a l'escola... sempre ha volgut que les coses fossin el més perfectes possible (potser per això ha trigat en casar-se i potser per això ha triat el Jaume). Ella sap el que vol i com ho vol i no para fins que ho aconsegueix, encara que el camí sigui llarg i difícil.
Per mi, la Cristina també és aquella nena amb qui anava de vacances a Prullans, amb qui em banyava a la parcel·la, la nena amb qui m'asseia tots els dies a taula per dinar i per sopar, la nena que estudiava i reia i plorava. La nena i sobretot l'adolescent que havia de prendre paciència perquè el seu germà gran feia anar de bòlit els seus pares. La nena sensible que sempre està disposada a ajudar, que sempre està al teu costat quan la necessites i que t'estima sense condicions, tot i que no sempre comparteixi la teva manera de fer i de pensar.
La qüestió és que els anys passen i la Cristina, tot i que ja no és la nena amb qui vaig compartir la infància i l'adolescència, sí que en conserva les virtuts. A mi m'encantaria que aquest casament servís també per redescobrir altra vegada la meva germana: ara ja una dona casada. Estic segur que aquest casament és una victòria, com les victòries que aconseguies jugant a tennis, als exàmens del col·legi i de la facultat, i que tu i el Jaume us continuareu estimant i que aquest casament encara us farà més feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada